Hi ha llibres que t’agraden. Hi ha llibres que admires. I després hi ha llibres que et deixen una marca difícil d’explicar. Nido, de Roisín O’Donnell, és un d’aquests.
La Ciara fa anys que viu sota el control, la ira i el menyspreu del seu marit, en Ryan. Un dia, embarassada i amb dues filles petites, decideix que no pot aguantar més i fuig. Podria semblar l’inici d’una història d’alliberament. Però ben aviat descobrim que marxar és només el començament.
Al llarg d’un any seguim la seva lluita per reconstruir una vida que, en realitat, havia començat a esquerdar-se molt abans de creuar aquella porta. La Ciara és una dona que viu amb por. Sap que alguna cosa no funciona, però encara no és capaç de reconèixer del tot què li està passant. I és precisament aquest procés de presa de consciència el que Roisín O’Donnell retrata amb una sensibilitat extraordinària.
Mentre llegia Nido, pensava sovint en una pregunta que ens fem massa vegades des de la comoditat de no haver viscut una situació semblant: per què hi ha dones que passen anys suportant la violència física o emocional de les seves parelles? Per què no marxen?
La novel·la no justifica res. Però ajuda a entendre moltes coses.
Ens mostra com el control i la manipulació van erosionant lentament l’autoestima, les amistats, els vincles familiars i la confiança en una mateixa. Ens mostra també un home, en Ryan, incapaç d’assumir cap responsabilitat sobre els seus actes, convençut que és ell la víctima de tota la situació i que la Ciara només vol humiliar-lo.
Però el que més m’ha impressionat de Nido és que no es queda aquí.
Perquè sí, pots marxar de casa —que ja és d’una valentia descomunal—, però i després què?
On vas si no tens família a prop? Què fas si durant anys has anat perdent amistats pel camí? Com trobes un habitatge, una feina o una escola per als teus fills quan amb prou feines tens forces per aixecar-te cada matí? Què passa quan l’ajuda depèn d’un sistema burocràtic que sovint sembla pensat per posar més obstacles que solucions?
Nido parla també d’això. De la precarietat. De la soledat. Dels formularis infinits. Dels recursos insuficients. De totes les dificultats que moltes dones es troben quan intenten començar de nou.
No ha estat una lectura plàcida. Hi ha una angoixa persistent que travessa les pàgines i s’instal·la dins del lector. Perquè, malgrat que en Ryan no arriba mai a posar la mà a sobre de la Ciara, les seves amenaces, els canvis sobtats en el to de veu o els gestos que O’Donnell descriu amb una habilitat extraordinària fan patir més que una bufetada. Més d’una vegada he hagut d’aturar-me perquè patia per la Ciara i pels seus fills. I, tanmateix, no podia deixar de llegir.
Potser perquè O’Donnell escriu amb una honestedat que no busca el dramatisme fàcil. Potser perquè tot el que explica resulta dolorosament versemblant. O potser perquè sabem que darrere la història de la Ciara hi ha les històries de moltes altres dones.
Quan vaig tancar el llibre vaig tenir la sensació que la Ciara m’acompanyaria durant molt de temps. Que la seva por, els seus dubtes, les seves petites victòries i la seva enorme valentia no desapareixerien amb l’última pàgina.
I potser aquesta és la grandesa de Nido.
Que no ens permet mirar cap a una altra banda.
Que ens obliga a preguntar-nos què passa després.
I que ens recorda que, de vegades, sobreviure també és una forma de resistència.